Eduard Bartolí (Figueres, 1932 - 2007)

La nostra Aula de Teatre porta el nom d’Eduard Bartolí, en reconeixement a tot un grup d’homes i dones que, durant els anys 50 i 60 del segle XX, van desplegar una extraordinària activitat teatral al Patronat de la Catequística i al Casino Menestral de Figueres. Per la quantitat de representacions i la seva qualitat, Eduard Bartolí en va ser l’actor més representatiu.

Més enllà de l’activitat teatral, Bartolí va tenir presència pública en infinitat d’actes, com a presentador o rapsoda (per exemple, la Fesa de la Poesia de la Societat Coral Erato) i va deixar la seva empremta en infinitat d’espais ciutadans. Va realitzar moltes col·laboracions i treballs fets per encàrrec de l’ajuntament de Figueres, entre els quals destaquen la popularització de la imatge sintetitzada de la cúpula daliniana i el campanar de l’església de Sant Pere; cartells diversos, i, especialment, alguns de Fires; decoració nadalenca; l’estand-furgoneta que va participar a moltes fires de turisme; va ser membre del jurat del Concurs de Fanalets; etc.

A més, Bartolí va estar vinculat a altres entitats: va donar impuls al moviment “Quitxalla” (per a qui va crear el Gegantó de la Tramuntana, que encara passegen des de la Colla Gegantera) o la feina feta especialment amb les escoles (des d’infinitat de retallables fins a realitzacions de vestuaris i carrosses per a les comparses). També dugué a terme molts treballs com a professional de la decoració: fulletons, cartells, campanyes publicitàries, anagrames, aparadors, disseny de comerços, etc. La seva botiga El Dau va ser innovadora a Figueres en el seu moment, amb una oferta de jocs didàctics i de materials aleshores poc comuns (de fusta, de drap...) Finalment, Bartolí va destacar amb algunes de les propostes de treballs manuals que oferia des del seu taller.

Avui dia, encara es pot trobar la seva petja en el record de la gran quantitat de gent que el va conèixer i tractar: l’Eduard era una persona afable, de conversa múltiple i agraïda, que tenia la paraula adequada per a cadascú, que personificava la senzillesa i la modèstia. Un dels seus encerts, o, si es vol, una de les mostres de la seva qualitat intel·lectual, va ser la capacitat de superar la barrera generacional i renovar-se permanentment al llarg de tota la seva vida.

Activitat teatral com a actor a Figueres

Eduard Bartolí començà a fer teatre l’any 1940. Ell mateix ho explicava al llibre Història del Teatre a Figueres, 1816-991, editat per l’ajuntament de Figueres, recordant que la seva mare l’apuntà a l’Escolania de mossèn Albert, amb la qual va començar a fer petites sarsueles, i a intervenir a les representacions de la Passió i els Pastorets.

Al Patronat de la Catequística va formar part, fent de nen, de l’Elenc Juvenil, i posteriorment passà a l’Elenc Titular del Patronat, que havia estat creat el 1951 amb la fusió dels elencs masculí i femení en un de mixt. Aviat, el grup va ser dirigit per Toni Montal, amb qui Bartolí formaria un extraordinari duet que obtingué infinitat de reconeixements. Eduard Bartolí va ser el “galant jove” d’aquest grup que, el 1959, abandonà La Cate per discrepàncies amb el nou rumb que prenia l’entitat. Aleshores, passaren al Casino Menestral, on romangueren fins el 1963, i canviaren el nom a Agrupación Teatral Arlequín.

Després d’un temps d’inactivitat, el 1972 tornaren al Patronat de la Catequística i, malgrat la poca disponibilitat de material, Eduard Bartolí va seguir col·laborant en 3 dels 4 espectacles que s’hi van fer, i en les representacions dels Pastorets, substituint qualsevol baixa inesperada ja que, com li agradava de presumir, se’n coneixia tot el text de memòria.

Dels 56 espectacles que van posar en escena els “arlequins”, Eduard Bartolí va col·laborar en 46. En el primer (Criminal de guerra, l’any 1952) fa només de traspunt, i, mica en mica, els seus papers cobren major importància. El 1955, rep el primer reconeixement públic amb Llama un inspector, del qual el setmanari Vida Parroquial diu:


Debemos destacar la feliz interpretación de Eduardo Bartolí, en el rol de Eric, nada fácil, por cierto, el cual logró el unánime aplauso del digno auditorio que premio su acertada labor. Muy bien, Bartolí: merecías este éxito que nadie podrá arrebatarte, como recompensa al duro camino recorrido, el del auténtico aficionado que debe empezar forzosamente con la consabida frase: ‘Señor, la cena está servida...’.

L’any següent arriba el gran èxit no només de l’actor, sinó del grup: Nuestra ciudad, de Thornton Wilder, que Eduard Bartolí protagonitza al costat de Mª Àngels Aupí, i que marca una fita molt important del teatre local i de la província.

El 1957, el triomf ve de la mà de John B. Priestley, amb La herida del tiempo, amb la qual l’Elenc del Patronat guanya la primera fase de Concurs Provincial de Quadres Escènics, obtenint un èxit aclaparador: classificació per a la final com a primer grup (que també guanyarien); medalla d’honor al millor director, Toni Montal; millor actriu secundària, Mercè Huertas; menció honorífica a Mª Dolors Machado; premi al millor actor, Eduard Bartolí... Després de representar aquestes dues obres al Teatre Municipal de Girona, la premsa d’aquesta ciutat titularia, el març de 1958: “Gerona teatral: capital Figueras”.

En aquest moment, l’Elenc, del qual Bartolí és una peça cabdal, viu el màxim esplendor i reconeixement: a Emperador Jones (d’Eugene O’Neil, el 1958), segons les crítiques, el seu personatge, Smithers, es va “menjar” el Jones interpretat per Toni Montal, massa preocupat per la direcció escènica. El 1959, va firmar quatre grans actuacions en quatre grans espectacles: Los intereses creados (Jacinto Benavente), Edipo Rey (en la versió moderna de Juan Ricardo López Arana, Bartolí interpretava Edip), El zoo de cristal (de Tennessee Williams) i La muerte de un viajante (d’Arthur Miller; Bartolí interpretà un dels fills).

Arriba un punt en què el grup es planteja l’estrena d’una obra cada mes, i ho aconsegueix durant un temps, però prioritzant la quantitat d’obres per sobre de la qualitat d’aquestes, amb textos poc populars; excepte algunes concessions que fan amb Santiago Rusiñol (L’auca del senyor Esteve, 1960, i Els savis de Vilatrista, 1961), Rafael Anglada (L’amor venia amb taxi, 1960), o Josep Maria de Sagarra (La Rambla de les Floristes, 1962).

Després d’un llarg parèntesi teatral, Eduard Bartolí també va aparèixer a l’Auca dels nens de Buadella, escrita i interpretada per cinc exmembres de l’Arlequín: ell mateix, Josep Mª Gumbau, Joan MInobis, Toni Montal i Josep Montalat, acompanyats a l’acordió per Josep Mª Surrell. Es va presentar al Festival d’Havaneres a benefici de l’UNICEF que va tenir lloc al Teatre El Jardí el desembre de 1981. Van enregistrar les seves cançons, que foren comercialitzades en cintes de casset. Els mateixos nens de Buadella van protagonitzar la pel·lícula El Museu Dalí es tanca a les 7, dirigida el 1987 per Josep Montalat. La pel·lícula es va preestrenar a la Sala Juncària a finals de maig de 1988, i no es va arribar a estrenar mai comercialment.

La darrera aparició pública dels “arlequins” va ser en la representació de Canigó, el 23 d’abril de 1995. Aquest espectacle, basat en el text de Jacint Verdaguer i patrocinat per l’ajuntament de Figueres, va ser l’últim treball de Toni Montal, i també el seu darrer esforç damunt de les taules. L’obra va comptar amb més de 60 persones alhora dalt de l’escenari. Eduard Bartolí hi intervingué, i, amb el seu particular i inconfusible estil, va dissenyar el vestuari; especialment, el dels guerrers i els cavallers.

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top